Interiorisme

Testimoni singular

Entrar a la casa del carrer de Muntaner és deixar-se emportar pel temps i endinsar-se en l’opulència i la sofisticació d’una època ja passada, quan per ser ric calia, a més, demostrar-ho. Des de la magnificent escala de marbre fins al més petit detall ornamental, aquests espais són testimonis excepcionals del gust d’una classe social, que en sintonia amb el règim de l’època, volia aparentar el seu poder.

Encara que Muñoz Ramonet conserva l’estructura arquitectònica de Sagnier, encarrega una reforma integral dels espais interiors de la casa a Herráiz y Cía., en aquells moments, una de les empreses més importants de decoració a Espanya, i especialment a Madrid. Antonio Herráiz era el decorador preferit de l’aristocràcia espanyola i autor de mobles que decoraven ministeris, hotels i domicilis particulars. Especialitzat en la producció de mobiliari i bronzes de luxe, va viure en les dècades dels anys quaranta i cinquanta del segle XX l’època de més producció.

Un interior amb grans salons à la Proust

L’interior de la casa s’estructura a partir d’un gran hall —cobert per una claraboia— al voltant del qual giren tota una sèrie d’estances representatives, com el gran menjador, decorat amb pintures inspirades en L’Odissea, d’Homer, o la sala goyesca, d’estil Carles IV, decorada amb pintures murals que representen dames, majas i chulapos. A l’interiorisme preval el concepte de decoració integral. Basant-se en els estils europeus dels salons i mobles del barroc i rococó, trobem tot un seguit de sales, ricament abillades amb miralls, boiserie, relleus i cornises d’escaiola, dauradures, terres de marbre i parquets decoratius. Així es conserven la sala de música —o dels miralls— amb un imponent piano de cua del darrer quart del segle XIX, de la prestigiosa casa francesa Erard; la sala de ball —decorada a l’estil dels Lluïsos— o la sala de l’aperitiu, que recorda l’estil dels clubs privats anglesos (gentlemen’s clubs). En aquest entorn no és difícil imaginar les festes i recepcions dels anys cinquanta, amb la plana major de la societat civil catalana de l’època.​

Al hall de la planta baixa hi ha una escala sumptuosa que dona pas al pis superior. En aquesta planta s’hi trobaven les habitacions privades de la família, identificades com les del senyor, la senyora, les filles i les del dia a dia; totes ordenadament distribuïdes entorn d’una galeria, d’estil neorenaixentista, oberta al vestíbul principal, amb elegants columnes i arcs de mig punt.

Amb la reforma del 1950, la segona planta, abans reservada al servei, va esdevenir una planta dedicada a l’oci, amb una biblioteca – sala de billar, una sala de cinema i habitacions de convidats; per contra, els safarejos del soterrani es van transformar en les habitacions del servei, la cuina, la cambra frigorífica i el celler, i complia, així, la tradició anglesa de situar les classes benestants a dalt i les classes populars a baix.

Un conjunt homogeni d’estil clàssic

Antonio Herráiz, que havia decorat ambaixades i algunes estances de les cases de la infanta Maria Teresa, l’infant Carles o el Palau Reial de Madrid, va dissenyar un conjunt homogeni d’estil clàssic, en què destaca l’interès de les sales de la planta baixa. En aquestes sales, objectes de les arts decoratives com catifes, tapissos, bronzes, ceràmiques i mobiliari es conjuguen amb els elements ornamentals aplicats a l’arquitectura, com pintures murals, cornises, portes, etc., per dibuixar un espai clàssic, conservador i elegant.

El mobiliari de la casa és la clau de la reproducció dels salons historicistes plantejats per Herráiz. Els mobles recuperen els estils espanyols i europeus dels segles XVIII i XIX, i tenen un valor patrimonial que guanya sentit en un context de clara rellevància artística.

Els ambients ofereixen una barreja equilibrada de models distints, on Herráiz combina diferents teixits en cortinatges i tapisseries, una paleta acolorida i variacions d’estils similars. A les sales més grans organitza el mobiliari en petits grups, i això hi proporciona un aspecte dinàmic i variat. Alguns exemples dels excel·lents treballs d’ebenisteria presents a la casa són el parell de còmodes de la sala de ball, a imitació de les que tenia Lluís XIV al seu despatx de Versalles, o el sofà de caoba, d’estil fernandí, de la sala goyesca, amb cignes tallats en color crema, que decoren el respatller. El motiu dels cignes en aquesta sala es torna a repetir en el disseny de la sanefa perimetral de la catifa, que exemplifica la idea de disseny integral esmentada.

La qualitat excepcional del mobiliari es complementa a la perfecció amb l’alt nivell de la metal·listeria, sobretot per la bellesa dels bronzes. A la casa destaquen, especialment, aranyes imponents amb enfilalls de cristall tallat, conjunts de canelobres que combinen elements escultòrics de fosa de bronze amb fusts de marbres de colors, i les portes de pas, de vidre i bronze, amb targes decorades amb encensers i fulles de roure i olivera.

Seguint les tendències decoratives preferides de la burgesia de postguerra, i emulant l’esperit aristocràtic anterior a la Revolució Francesa, rellotges i grans gerros ceràmics, de final del segle XIX i primera meitat del XX, a imitació de porcellanes franceses i saxones del segle XVIII, ornamenten cada sala. És molt possible que la mateixa Casa Herráiz fos la proveïdora d’alguns d’aquests objectes decoratius d’importació.

Les grans catifes de llana, fetes a mà, amb estètica clàssica, arrodonien la recreació dels diferents ambients. Elaborades per encàrrec a la Casa Aymat, hi abunden les referències a l’estatus i ascens social de Julio Muñoz Ramonet, consolidat a través del seu enllaç amb Carmen Villalonga. A les diferents estances trobem motius com corns de l’abundància, àguiles o cignes, que formen part del dibuix, així com referències explícites als cognoms familiars en la representació d’escuts i les inicials “M” i “V” integrades en els dissenys.

Mestres de les arts aplicades

Poc queda de la decoració del temps dels Fabra, solament reminiscències entre les quals s’ha de destacar el conjunt de vitralls, de gran valor artístic i patrimonial. Els més antics són els vitralls de l’oratori, a la galeria del primer pis, signats per Antoni Rigalt & Cia. (1890-1903), datats entre el 1901 i el 1903, i dedicats a santa Emília i sant Jordi. És possible que fossin traslladats aquí provinents de la capella d’una antiga residència del primer marquès d’Alella, a la rambla de Canaletes. La casa Rigalt, de vitralls, era un taller consolidat com un dels millors de Catalunya. D’estil premodernista i de caràcter historicista, aquesta parella de vitralls són d’un alt nivell tècnic, i les parts policromades tenen un tractament pictòric exquisit, possiblement elaborades pel mateix Antoni Rigalt.

Igualment, la claraboia del vestíbul principal és de la casa Rigalt, Granell & Cia. (1903-1923), que era l’empresa de referència d’Enric Sagnier, i pertany al període de màxima producció d’aquest taller. Instal·lada cap al 1922 —en el moment en què s’enllestia l’edifici— té un disseny d’inspiració clàssica que segueix el corrent noucentista. Muñoz Ramonet personalitzaria el vitrall original, hi canviaria els escuts nobiliaris del marquès per la inicial “M” del seu cognom. Al Museu del Disseny de Barcelona, a l’arxiu del fons Rigalt, es guarda el dibuix original del projecte.

D’altra banda, els tapissos de la fundació també són objectes d’una importància artística rellevant. Es tracta d’un conjunt de set tapissos, dels segles XVI a inicis del XVIII, d’origen flamenc, francès i holandès. L’art tèxtil del tapís era un recurs que vestia les estances de solemnitat i sobrietat, al mateix temps que hi donava escalf, i va estar de moda durant segles.

Un primer grup està format per quatre tapissos de Brussel·les, històricament, un dels centres principals de producció de tapissos a Europa, conegut per la seva alta qualitat. D’aquestes peces, hi ha dues —una del segle XVI i una del segle XVII— que representen episodis de la vida de Tobies i la vida de Josep, respectivament. Els altres dos tapissos, ambdós del segle XVII, representen escenes de Venus, extretes de Les Metamorfosis d’Ovidi. Els darrers, tot i no tenir les preuades marques de Brussel·les, són atribuïbles també a aquesta ciutat.

Un segon grup està format per dos tapissos d’Aubusson, a França. L’un mostra el matrimoni entre Paris i Helena, personatges de la mitologia grega, i data del segle XVII; l’altre, d’inicis del segle XVIII, representa un episodi de la llegenda de Cupido i Psique, del llibre Les Metamorfosis de Luci Apuleu. La manufactura d’Aubusson, en aquella època, estava a l’altura de competir amb la Manufactura Reial de Gobelins, de París.

El tercer grup estaria format per un sol tapís d’origen, possiblement, holandès, del segle XVII, amb una representació del retorn d’Orestes i Ifigènia a Àulida.