Arquitectura
Un nou paradigma de ciutat
Testimoni de l’opulència de la burgesia catalana d’entre segles, quan Sant Gervasi es va convertir en una zona de cases unifamiliars envoltades de jardí, la finca va ser una de les poques de principis del segle XX que van romandre pràcticament intactes.
Quan el segle XIX encarava la recta final i la revolució industrial ja havia assentat una burgesia forta i adinerada, l’alta societat barcelonina s’instal·lava en espais propis a la ciutat. La inauguració del tren de Sarrià l’any 1863 va fer possible que moltes famílies benestants traslladessin la seva residència a la zona alta de la capital catalana.
L’empresari tèxtil Ferran Fabra i Puig (1866-1944), segon marquès d’Alella i alcalde de Barcelona (1922), va comprar un extens terreny al carrer de Muntaner —entre els carrers de Marià Cubí i de l’Avenir— i va en encarregar l’edificació a l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), entre el 1917 i el 1922. L’encàrrec consistia a construir diverses cases: la casa principal del carrer de Muntaner, per a ell, la torre del carrer de l’Avenir, per a la seva filla, i dues torres més al carrer de Marià Cubí, per als seus fills, les quals varen ser venudes pels seus descendents. Sagnier hi afegeix encara la porteria de la finca l’any 1921.
El 1945, les netes del marquès venen el que coneixem avui del terreny, amb la tanca i les edificacions que encara es conserven, als germans Julio i Álvaro Muñoz Ramonet. Anys més tard, Julio compraria la part del seu germà, i va esdevenir així propietari únic de la finca l’any 1952.
Sagnier i la tradició noucentista
D’inspiració renaixentista, la casa principal té una superfície de 2.100 metres quadrats, dividits en quatre plantes i un terrat, en el qual destaquen dues torres. La façana principal, la més ornamentada, està centrada per una triple arcada que s’obre al jardí, sota una balconada de balustres de pedra i un pis superior amb galeria —oberta, en origen— amb arcs de mig punt. Sagnier juga aquí amb obertures emmarcades per volutes i cartel·les de pedra tallada, així com amb els coronaments de les torres del terrat, amb baranes i cornises que recorden la tradició plateresca de l’arquitectura castellana. L’acabat de les façanes manté un estil pulcre i classicista propi del noucentisme i característic de l’arquitecte en les seves construccions d’aquells anys. Finalment, el perímetre de l’edifici està envoltat per un pati anglès, coronat amb tanques de ferro forjat, que regala llum natural al soterrani.
Després de comprar la finca, Muñoz Ramonet va fer algunes modificacions a la casa principal, com aixecar un pis al damunt del porxo d’entrada o cobrir la galeria seguida externa de la segona planta. Tot i així, es pot dir que l’edifici conserva pràcticament la totalitat de l’estructura original del projecte de Sagnier. Al balcó central de la primera planta encara es pot veure l’escut del marquès d’Alella, envoltat de volutes i fulles d’acant, així com també els fanals exteriors, tancaments de forja i portes de fusta, tot del primer quart del segle XX.
En aquest entorn i envoltat del jardí que estableix simetries amb els edificis, els visitants es pot perdre en la majestuositat simple dels detalls arquitectònics i traslladar-se fàcilment a una altra època.
La torre del carrer de l’Avenir
Coneguda també com la torre Inés Fabra, la torre amb entrada pel carrer de l’Avenir va ser construïda per a la filla del marquès. Té una superfície de més de 820 metres quadrats i quatre plantes. Enric Sagnier va dissenyar un edifici classicista, d’estil neorenaixentista, que té la influència de la tradició francesa de l’arquitectura urbana i burgesa, dels hôtels particuliers.
Construïda a quatre vents, cerca la simetria a les façanes i les estances es disposen harmoniosament al voltant d’un espai central diàfan i de l’escala noble. L’interior està format per espais amplis i regulars, disposats de manera simple i ordenada, que conflueixen sempre en el centre, distribuïdor de cada planta, amb una estructura senzilla i racional.
Aquest ordre intern es tradueix a l’exterior per mitjà de les obertures, vertebrades en eixos verticals. La sensació de verticalitat ve remarcada per les pilastres adossades als murs, fetes d’estuc texturat a imitació de carreus de pedra, que sostenen visualment la cornisa que corona l’edifici. Cal destacar la qualitat dels acabats dels seus emmarcaments, a base d’estucs motllurats que despleguen un repertori d’elements clàssics com pilastres, capitells, cartel·les de fulles d’acant, quarterons, frisos i modillons d’inspiració coríntia. La façana de l’entrada principal incorpora un conjunt de tres vitralls atribuïts a la casa Rigalt, Granell & Cia., de gran importància artística.
De la mateixa manera que va fer amb la casa principal, quan Muñoz Ramonet va adquirir la finca va mantenir l’estructura arquitectònica de la distribució de l’espai interior, però va encarregar a Antonio Herráiz el projecte de redecoració. De la reforma es conserven els paviments de lloses de marbre gris i parquets, així com portes i revestiments de fusta, motllures d’escaiola —que ornen els murs i sostres i la barana de l’escala principal— i un gran lampadari de cristalls tallats que domina l’interior dels dos primers pisos. Igualment, hi destaca l’ornamentació delicada del salonet de la primera planta, amb rocalles i ocells modelats en alt relleu.
Julio Muñoz va reservar la torre com a habitatge per a la seva mare, Florinda Ramonet Sindreu. Quan va morir, les sales i habitacions privades es van transformar en despatxos i sales de reunions de les empreses familiars.
