Coneix-la
El doble origen de la col·lecció
El catàleg del patrimoni artístic de la fundació està format per més de dos mil objectes entre obres d’art i de les arts decoratives. Sens dubte, el conjunt més valuós és la col·lecció d’art, que té rellevància per si mateixa, independentment del context en què s’exhibeixi. Quan parlem de la col·lecció d’art de la fundació ens referim a totes les obres que formaven part de la col·lecció de Julio Muñoz Ramonet que l’empresari va llegar a Barcelona. L’encreuament de dades de diferents fonts va permetre elaborar un inventari de les obres que constituïen la col·lecció, que a més de les entregades en el moment de recuperar la finca de Muntaner identificava les que es trobaven a faltar.
Per entendre la composició d’aquesta col·lecció ens hem de remuntar a un doble origen: la col·lecció Bosch i Catarineu, d’una banda, i les adquisicions posteriors que faria Muñoz Ramonet, de l’altra.
Ròmul Bosch i Catarineu (1889?-1936) pertanyia a una família integrada a les elits polítiques i econòmiques de Barcelona. A principis del segle XX l’empresari va esdevenir soci i president del conglomerat d’empreses tèxtils catalanes Unión Industrial Algodonera, S. A. (UIASA). La seva passió pel col·leccionisme el va permetre reunir una extensa quantitat de peces d’arqueologia i obres d’art, i va arribar a tenir una de les col·leccions més destacades de Catalunya. En un article de l’època, Joaquim Folch i Torres la descriu dividint-la en cinc grans grups: pintura romànica i gòtica catalana; vidres d’excavació i antiguitats eivissenques; pintura barroca espanyola, flamenca i francesa; pintura contemporània catalana, i miniatures.
El 1934, en plena crisi del sector tèxtil, Bosch i Catarineu es va veure obligat a demanar un préstec a l’Institut Contra l’Atur Forçós (ICAF), de la Generalitat de Catalunya, amb l’objectiu de salvar la seva empresa. Com a garantia va oferir la col·lecció d’art, que seria dipositada en diferents museus de Barcelona. Quan a la dècada del 1940 Julio Muñoz Ramonet va comprar la UIASA es va convertir, sense saber-ho, en el nou propietari de la col·lecció d’art del ja difunt Ròmul Bosch i Catarineu. Un cop liquidat el deute que l’empresa encara tenia vigent amb l’ICAF, el 1950 es va retornar parcialment la col·lecció Bosch i Catarineu al seu nou propietari. En una operació d’execució de l’aval que en la negociació excloïa part de la col·lecció d’art i els objectes arqueològics per complet, dels 2.619 objectes que formaven inicialment el dipòsit, se’n van acabar lliurant a Muñoz un total de 1.564. El conglomerat d’obres retornades són part integrant de la col·lecció d’art que l’empresari llegaria anys més tard a la ciutat.
Un patrimoni de valor incalculable
La relació d’artistes de gran prestigi inclosos a l’inventari de la col·lecció Bosch i Catarineu és impressionant: Lluís Borrassà, Pere Serra, Marià Fortuny, Eugenio Lucas, Francisco de Goya, Luis Paret y Alcázar, el Greco, Hermen Anglada Camarasa, Ramon Martí i Alsina, Joaquín Sorolla, Francisco Bayeu, Juan Carreño de Miranda, Antoni Viladomat, Anton Raphael Mengs, Franz Xaver Winterhalter, Juan Pantoja de la Cruz, Alonso Sánchez Coello, Giovanni Battista Tiepolo, José de Ribera, Isidre Nonell, Rembrandt, Bartolomé Esteban Murillo, Francisco de Zurbarán, o Claude Monet, entre altres. Per esmentar algunes obres, parlem de taules gòtiques com el retaule de la Mare de Déu de la Llet de Gonçal Peris i Sarrià (documentat entre 1380-1451) o les taules de Pere Serra (documentades entre 1357-1406), que formaven part del retaule major de l’església parroquial de Cubells, a Lleida, dedicat a sant Pere; o teles del barroc espanyol com el retrat del Cardenal Sabas Milini, obra de Juan Carreño de Miranda (1614-1685); o de quadres del Renaixement, com L’Anunciació del Greco (1541-1614), i del romanticisme, com L’Aparició de la Mare de Déu del Pilar, de Francisco de Goya (1746-1828).
Quan a mitjan segle XX es va convertir en el nou propietari de la col·lecció, Julio Muñoz Ramonet va veure en aquest conjunt un símbol de prestigi social. A més de conservar-la pràcticament inalterada, va decidir ampliar el conjunt amb noves adquisicions. Les incorporacions que hi va fer es poden dividir en tres blocs.
Un primer bloc estaria caracteritzat per l’intent d’establir una línia “continuista” d’allò anterior. En aquest sentit, Muñoz incorpora a la col·lecció taules medievals com el retaule de santa Caterina de Mateu Ortoneda (documentat entre 1391-1433) i diverses pintures dels segles XVII, XVIII i XIX, principalment, com la sèrie de cinc olis del barroc català, obra d’Antoni Viladomat (1678-1755), que representen escenes de la història de Josep a Egipte.
A la dècada dels anys setanta del segle XX es produeix un punt d’inflexió en el qual les noves incorporacions a la col·lecció passarien possiblement a respondre més a una motivació de caràcter especulatiu que a la faceta de col·leccionista de Muñoz. En aquesta nova etapa, guiat pel seu gust personal, que no pas per l’assessorament d’un expert, Muñoz Ramonet se centra en la compra massiva d’obres d’artistes figuratius contemporanis com Arcadi Orpí, Félix Revello de Toro o Jordi Curós, del qual destaquen a la col·lecció dos autoretrats extraordinaris del 1949 i del 1950.
Finalment hi hauria un tercer bloc format pels dos cicles de pintures murals d’època moderna que decoren estances de la casa principal, i les escultures del jardí. Ens referim aquí a les pintures d’Ernest Santasusagna Santacreu (1900-1964), de la sala goyesca, i les pintures obra del valencià Ramon Stolz Viciano (1903-1958), del menjador, ambdós artistes amb currículums localment reconeguts que en aquell moment van atreure l’atenció de Muñoz; així com a les escultures dels artistes Josep Dunyach i Sala (1886-1957), Josep Cañas i Cañas (1905-2001) i Vicenç Navarro Romero (1888-1979) que encara trobem al jardí.
A la recerca de les obres desaparegudes
Dels anys que la col·lecció va pertànyer a Julio Muñoz Ramonet se’n sap ben poc i la documentació és dispersa, per això la gran labor d’investigació de molts especialistes i professionals, darrere les càmeres, per fer aflorar totes les obres que han desaparegut.
Des del moment en què la fundació va constatar la pràctica desaparició del volum més important d’obres, s’està lluitant per reunificar la col·lecció que Julio Muñoz Ramonet va llegar a la ciutat de Barcelona. Tot i així encara resta molt per poder recuperar tots els registres inscrits als inventaris.
Entre les peces rescatades, encara en dipòsit judicial, hi ha taules gòtiques, obres de les escoles espanyoles del Renaixement i del Barroc, pintura catalana del segle XIX i obres d’alguns dels grans mestres esmentats.
Lamentablement, un nombre considerable d’obres encara no s’ha pogut localitzar. Segons l’informe pericial elaborat per l’Àrea de Patrimoni de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), més de 380 pintures, dibuixos i escultures de gran valor artístic resten encara en parador desconegut.
